Després de 38 anys de l’aprovació de la Constitució de 1978, Espanya continua arrastrant un dèficit democràtic degut a la, ni molt menys modèlica, Transició.

Tot i el relat oficial, les conquestes socials que s’hi van establir a l’estat durant aquells anys van ser fruït de la lluita de la classe treballadora que va patir l’exili, la humiliació, la tortura i fins i tot la mort, però l’antifranquisme no es va aturar mai. En ell hi jugaren un paper fonamental els i les comunistes que varen fundar, coordinar i cooperar en una infinitat d’organitzacions i moviments que tenien com a objectiu el derrocament del règim feixista i la consecució d’un estat amb plenes garanties democràtiques. Però per la historiografia hegemònica d’aquest país, aquest fet passa desapercebut i és al successor de Franco,

Joan Carles de Borbó, a qui atribueixen l’adveniment de la democràcia. Idea que podria finalitzar un cop es tramiti la proposició de llei presentada pel PNB per a reformar la llei de 1968 sobre secrets oficials, la qual és molt similar a d’altres que al passat hi va presentar EU. Amb ella es podria descobrir què va passar realment durant el 23 de febrer de 1981 i quin paper hi va jugar el Cap de l’Estat en tota aquella operació colpista, on es podria oficialitzar la seva participació directa.

Aquests darrers dies també hem pogut conèixer unes declaracions de l’expresident Adolfo Suàrez, anteriorment ministre-secretari general del Movimiento, en les que afirmava que el seu executiu no hi va permetre un plebiscit en el que decidís sobre monarquia o república, ja que temien, tal i com indicaven les enquestes, que guanyés l’opció republicana

Aquestes qüestions retrògrades són un exemple de la manca democràtica de l’Estat Espanyol. Però sense dubte el que no podem continuar permetent és que la monarquia sigui la forma de govern del país, la qual va ser una decisió del dictador, Francisco Franco, i els seus sequaços, i es va incloure, sense consulta particular, a la Constitució del 78. Per tant, s’imposà una successió hereditària entre els Caps d’Estat als que se’ls atorga el comandament de les Forces Armades, poden sancionar i promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals i fins i tot poden infligir la designació del President de Govern. Totes aquestes atribucions queden recollides a l’article número 62 de l’actual Constitució.

Però des de la JSUC – Joventut Comunista lluitem per poder obrir un nou Procés Constituent, ja que creiem que la monarquia és un sistema antidemocràtic degut a que la successió de Caps d’Estat s’hauria de dur a terme mitjançant eleccions per sufragi universal on tot el poble pogués votar i ser votat i no rebre el càrrec per privilegis de sang. Apostant per la unitat de la classe treballadora dels diversos pobles d’Espanya, per aconseguir una República federal, solidària i obrera, on es defensin i es conquistin nous drets laborals i socials.

Necessitem un estat igualitari on totes i tots tinguem les mateixes oportunitats, sense tenir en compte de quina família hi provenim. Hem de feminitzar les organitzacions de classe per destruir la fictícia diferenciació de gènere que avui estableix el patriarcat. Construir un estat on tots els pobles es vegin representats. Un estat que emani del poble i defensi la classe treballadora. Tot això és el significat que la JSUC – Joventut Comunista li donem a la república, com a única via de ruptura amb el capitalisme, com a únic camí cap al socialisme.

Per totes aquestes raons, la JSUC – Joventut Comunista no serem partícips de cap acte en favor de l’actual Constitució. No ens resignem i seguirem treballant per a que la República federal, solidària i obrera, sigui la nostra forma de govern.

Comissió Permanent de la JSUC – Joventut Comunista